Estimats lectors, aprofitant que encara entra poca gent en aquest meravellós bloc (alguna floreta sempre va bé), confessaré que la meua cultura cinematogràfica no és molt amplia. Hi ha gent a la que li agrada anar al cinema, estar a l'última dels seu actors favorits, ser fidel a algun director o seguir determinades sagues cinematogràfiques. Jo pel contrari no en pipe una. Però moltes vegades, quan estic cansat gaudisc veient la típica pel.lícula de 22:00 a 24:00 on apareix el típic heroi americà repartint bales com caramels i que no transmitix ni missatges ni res. Simplement m'ajuda a desconectar i descansar el cervell. Si bé vull deixar clar que com a heroi americà vull dir Chuck Norris, Jean Claude Van Dame, Silvestre Stalone, Steven Seagal... crec que m'enteneu, el clàssic Walker.

Estem en una època de l'any complicada, totes les cadenes de televisió passen la típica pel.lícula en la que el Pare Noel està malat, el nadal està en perill i només si els dos protagonistes cursis, però americans perfectes, es casen, ens salvarem de les festes més tristes que la història a conegut. Per sort està setmana passada ha sigut relativament bona i he tingut la sort de toparme amb dues pel.lícules del màxim esplendor del Hollywood dels 80.

A diferencia de la majoria de vegades, una d'eixes pel.lícules en va fer pensar, i em vaig plantejar la següent pregunta. Realment, Qui té el poder? en la pel.lícula està clar, Walker o el que té la metralleta més gran, però en la vida real, qui té el poder? evidentment en una democràcia el poder recau en el poble, o en la majoria del poble. Però el que és més seriós, és que no som conscients del poder que té el poble i el significat que té.

Si en permitiu que aflore la meu escassa vena cinematogràfica diré la famosa frase "Un gran poder entraña una gran responsabilidad", traduint, un gran poder implica una gran responsabilitat. Per aquest motiu com a poble amb poder la responsabilitat de triar el nostre futur la tenim en les nostres mans. Com a poble amb responsabilitat tenim que conèixer el nostre entorn, tenim que triar amb cura els nostres dirigents, tenim que castigar al qui fa qualsevol tipus de mal a la societat i tal volta per a complir eixos objectius, el millor camí és la cultura, tema que ja debatirem en altre article.

I no sols ostentem el poder en la política, nosaltres som el mercat, podem fer de les empreses el que vullgam. Tenim poder sobre elles i no al contrari con pareix últimament, sobretot amb les companyies de telecomunicaions. Podem fer que un producte triomfe, quebrar la empresa, fer-la gran. Tenim el manollet agarrat i podem apretar tot el que desitgem. I no ens tenim que enganyar, nosaltres som els que manem sobre les empreses, jo no necessite que la gent parle pels mòbils per a viure, a lo millor Vodafone, Orange o Movistar si. A més, hui en dia, amb les capacitat comunicatives al nostre abast ens podem organitzar de forma més fàcil i eficient.

Finalment us recordaré: qui trau avant l'hipoteca? Qui matina? Qui es deixa la suor per posar un plat d'arròs damunt la taula? En definitiva som tots nosaltres, amb el nostre esforç. Per això a diferencia de Walker, tots nosaltres som els autèntics herois, amb un gran poder en joc, la sobirania popular. És hora de que ens comportem com el herois que som.

L'altre dia en el Facebook vaig tindre l'oportunitat de agregar-me a grup de saragossans que volien dedicar-li a Eduard Punset un carrer de la capital manya. Aquest fet en va fer reflexionar sobre el nom dels carres de Cocentaina, i me'n vaig adonar que a pesar la ciència o la cultura ocupen un lloc molt baix en la preferència pels noms del carrers.

Està clar que els carres antics tenen el nom de fa molt de temps, i no vaig a entrar en discussions sobre si el canviem el nom o el deixem. El que si que hem preocupa un poc mes son els nous noms que se li donen als nous carres. Un nom d'un carrer no és només un nou, un nom d'un carrer representa la preocupació del poble per un tema, representa el reconeixement d'un poble a una persona destacada, un fet que ha canviat el món, un gran descobriment, un celebrament històric, el record a elements desapareguts o presents de certa rellevància... En definitiva a alguna cosa que es meresca un carrer, una plaça, una via...

Al nostre poble tenim una gama prou ampla de noms de carrers, per exemple tenim noms de poblacions veïnes, un santoral prou ampli, a bisbes, dates importants, a plantes, a muntanyes, sèquies, partides e inclús un reconeixement prou ampli al món cultural que abarcarien des de el pare Arqués fins a escriptors valencians com Joan fuster o Joan Martorel. Encara que tal volta un prou oblidat es donantes de sangre, un reconeixement a eixes persones que salven vides de forma altruista.

Aquest repàs de noms en fa plantejar-me la pregunta següent. Deixant de banda tots els noms que no son personatges històrics. Per a posar un nom a un carrer fa falta que el personatge en qüestió estiga a l'altura? pareix lògic, que per a tindre el mateix reconeixement que Enric Valor la persona celebrada tinga una trallectoria del mateix calibre. Tal volta posar a la mateixa altura a Vicent Belda que ha Federico Garcia Lorca o Miguel Hernández siga qüestionable, també a Joan Maria Carbonell y Gustavo Pascual Falcó.

A banda del acertat o no que estiga la nomenclatura dels carrers, hi ha un grup de personatges que està francament marginada. Y no, no son els escriptors, pintors, esportistes, musics. Son els científics, que Cocentaina en èpoques passades en ha tingut d'importants, també no hi ha cap commemoració a descobriements històrics, perquè no viure al carret teoria de la relativitat, llei de la gravetat o inclòs un carrer dedicat a l'electricitat que es el vertader motor de la societat actual.

Que no hi haja cap reconeixement a la ciència, o pràcticament cap, al cap hi ha la fi és prou normal. El que és mes curiós és que no hi ha cap reconeixement a grans polítics. Ni contemporanis ni del passat. Que a cas Cánovas no té dret a tindre un carrer, o els pares de la Constitució, i també, perquè no, Manuel Azaña o el doctor Negrín.

Tal volta l'escusa dels carrers només és una malifeta per posar de manifest el poc interès de la gent per la ciència, i la política. Per desgracia vivim en un sistema que necessita d'intervenció de la gent en la política per tal de controlar als polítics, és necessari que els polítics tinguen por del poble, i no com tal volta està passant aquest dies, en la que alguns polítics es creuen per damunt del poble.

Per altre costat si li fem una mica de cas a la ciència, no estarà malament, a lo millor fins hi tot podem aprendre coses útils.

J. Blanes

Cocentaina Alternativa.- Feia temps que no entrava a la pàgina de l'Ajuntament de Cocentaina i trobava alguna cosa que em cridara l'atenció més enllá de la recerca de l'últim número de la revista El Comtat o la borsa de treball, la qual es mou menos que l'estatua de Cocentaina. La crisi deu de ser. Del que els parle es de la 'noticia' o apartat referent a la passada Fira de Tots Sants en la que s'ens mostra en un atac de 'orgullosisme', si em permeten l'us d'aquesta paraula, totes i cada una de les informacions aparegudes a la premsa valenciana i espanyola referents a la Fira. Bé, sense caure en patriotismes exagerats, tot contestá es sent orgullós de la seua Fira, "per algo que tenim, almenys sentin-mos orgullosos", i que siga reconeguda desde terres llunyanes ens alegra a més d'un.




Donç bé, per a una cosa que en crida l'atenció, la lleven. Recerque en el buscador de la pàgina 'La Fira en Titulars", i tant sols apareix el títol sense cap enllaç a la informació. Després diuen que per a qué fan falta este tipus de blog sobre Cocentaina.... Desde ací, no es el moment de fer feïna de miners, més encara quan aquesta ja estava feta. Una informació amb la que analitzar com la resta dels 'no contestants' veu la nostra fira. Fican't 'fira de Cocentaina 2009' a qualsevol sercador podreu veure-hi-ho.

Enguany la llista dels premis nobel compta amb personatges tan importants com Barack Obama o Elionor Ostrom, primera dona en ser guardonada amb el premi nobel de ciències econòmiques. També a la llista del premis nobels atorgats des de la seu fundació s'hi afegixen persones tan il·lustres com el Matrimoni Currie, Martin luther King o Santiago Ramón y Cajal. Encara que aquest premis tenen una gran carrega política i estan molt influenciats pel panorama polític internacional de l'any, son un reconeixement que causa admiració mundial cap a personatges que normalment permaneixen desconeguts per a la majoria de la població.

No es que vulga desmerèixer als premis nobels però en la meu opinió falta gent, gent molt important i que continua en l'anonimat. Aquesta reflexió la faig perquè en aquest dies d'octubre, anormalment càlids, e fet un bon ús de la botija que tinc per casa, i això em fa preguntar-me quí fou l'inventor de la botija? Quan es va inventar? Era un geni? perquè realment l'invent combina una serie de principis físics que espanten, el que em meravella i em fa pensar, que de segur estem davant d'un geni, o una de les persones amb més fortuna de la història, encara que la seua troballa mai no haja sigut reconeguda.

La veritat és que no he pogut trobar qui la va inventar, però a la xarxa si que podem visitar diferents pàgines que parlen sobre la botija i que expliquen el seu funcionament. Básicament la botija treballa com el cos quan sua, es refresca a base de pedrer aigua. Aleshores la botija per mitja de la transpiració va perdent aigua mentre la que roman va refredant-se, fins que aplega un punt en que ha perdut prou volumen d'aigua en el que l'aire calent de dins del botijó impedix que l'aigua es refrede més. Fins i tot hi ha estudis que aporten diferents dades o hasta formules per calcular la temperatura de l'aigua segons diferents variables.

Altre aspecte fonamental es el disseny. Hi ha que considerar que el disseny no ha canviat en tots estos anys, el que vol dir que està molt ben dissenyada, amb una ansa, l'entrà per a l'aigua, el pitorro d'eixida i eixa forma tan característica abombaeta per dalt i mes fina a la part de baix. Tota feta d'argila cuita i porosa, el disseny és tan bo que ha sigut copiat per algunes marques d'aigua embotellada que ara s'atrevixen a traure com una novetat el format esport que es una copia del format botija.

Per últim ecològiques, pareix que en els últims anys la gent se'n a recordat de la botija com un instrument ecològic, ara de colp a repent els meravella que una cosa tan simple i que no està connectada a la llum o a un placa solar tinga la capacitat de mantindre el líquid element fred. Doncs si, la botija està preparada per anar al bancal on no hi ha corrent elèctric, per a treballar a 40º sense descans i soportar els rigors del temps, i tota ella feta amb materials de la terra i de tota la vida.

Si teniu oportunitat compreu una botija. Així gaudireu d'aigua fresca i fareu memòria d'un dels invents més simples però eficaç de la història.

J. Blanes

"Escric el que pense, cante el que senc"

Cocentaina Alternativa.- Si ens atenem a la deficinició de rap, el diccionari ens diu que "es un tipus de música d'origen afroamerica, de caràcter provocador, que es més recitada que cantada". Provocadora i recitada. "El primer que hem va cridar l'atenció d'aquest tipus de música es que transmitía un missatge social d'una forma singular, amb un llenguatge cotidiá i sense cap tipus de censura". Alexis Sellés Pérez, Klei, un raper a Cocentaina.

El rap, com el hip hop, com qualsevol altre tipus de música comporta tota una serie de connotacions que la caracterizen i la fan diferent. Tant la música com l'estil que aquesta comporta son valors segurs d'identitat com a estil musical. Quan parlem de rap, a tots ens ve a la ment eixa música repleta de paraules malsonants, que no es canta si no que es recitada, per rapers i raperes amb camissoles i pantalons amples. "Es mi turno", es títol de la seua primera maqueta, grabada al 2008, i Klei es el nom artístic d'aquest contestá amant del gènere raper. Sí, ell es un d'eixos que canta recitant paraules malsonants amb pantalons i camisola ampla i amb una gorra de beisbol al cap.

"Em dic Klei per un xaval que en aquella època en la que s'estilaven pintar graffitis em va posar un nom per a pintar-ne, i que tambè em servira per al món del rap. I precisament el nom Klei, el va traure de la pelicula Hellboy".Als 17 anys, i tota una vida per davant, aquest jove te les coses clares i sap que aquest es un món difícil, per tant "el primer es el primer, i ara el que m'interessa es acabar el batxiller i accedir a la universitat". No obstant això, no tanca mai les portes al rap. "Escric continuament noves cançons, i treballe dur per donar-li forma al que espere que siga la meua segona maqueta".


"Va ser a principis de 2009, quan vaig tindre el meu primer concert, una vegada ja treta la maqueta, quan li vaig proposar a David Pascual, 'Cualo', que fora el meu D'j". Amb els seus propis estalvis, ambdos, es van comprar una taula de mescles i dos plats digitals, material que utilitzen per a assatjar i per als seus directes. "Cualo es una part indispensable sense la qual no es podrien veure ni realitzar-se els meus concerts".


Parlant de concerts, ja han sigut uns quants i variats aquests en la curta carrera d'aquest aficionat al rap. "En febrer de 2009 vam tindre el nostre primer concert a la pub alcoiá Bad Voodoo, del qual guarde un record molt bó per ser la primera vegada que actuava en públic". Allá per on va Klei deixa el seu segell, el seu signe d'identitat, aquell que el defineix com a raper. 'Es mi turno', així diu el títol de la seua maqueta, i així diuen les seues intencions cada vegada que agafa el micro per enfrentar-se al seu públic. Al Bad VooDoo, s'añadeixen pubs contestans com la Belle Epoque o el Lava, no obstant això, no sols a actuat a pubs i sales amb 'reserva al dret d'admissió', si no que tambè ha actuat a festivals, com "el de Dènia on vaig actuar davant de quasi mil persones, sent la primera vegada que actuava lluny dels amics. Però tot va ixir rodat."


Tot el món tenim dret a sommiar i a intentar lluïtar per els nostres somnis, Alexis no es menos, i de segur que ho aconseguirá. "La Sala Apolo de Barcelona o La Nave 8 d'Alacant, son lloc emblemátics on m'agradaria actuar, per sommiar que no quede, però jo em quede, i es un somni per a mí, poder actuar allá on es puga...".



Si alguna vegada em escoltat una cançó, o un recital de rap, podem veure que la seua lletra comporta un gran ús del léxic espanyol, així com de la seua semántica. "Quan més vocabulari tinga un, més fácil será poder transmetre el que sents, més encara en batalles o guerres de gais (que no homosexuals), on la improvisació es l'arma més valuosa".



Per el que fa a l'elaboració de les cançons, son molts els esborranys que es fan per tant d'acabar-la. "10 pautas, Mi infierno interior i Sociedad Cínica, son les cançons que més agraden a la gent, per a mi no hi ha ninguna més important que altra, no obstant Mi infierno interior te un significat especial per a mi". Quan escriu intenta transmetre el seu punt de vista sobre la vida, sobres les injusticies socials, sobre la familia, els amics,... "escric el que pense, cante el que senc".


Una pregunta obligada, deuria de fomentar l'Ajuntament de Cocentaina més concerts per a qué els músics contestants, sobretot els més joves que no tenen áccesit a recursos económics, puguen no sols donar-se a conèixer, sino transmetre allò que senten, allò per el que perdent centes de hores, allò que fan,...?? "Jo opine que sí, ja que en Cocentaina hi han pocs grups en ganes de fer algo seriós, però algún hi ha, i l'Ajuntament tindria que valorar-ho i fer algo per a aquests pocs grups que fan coses serioses, ja que aquestos posen moltes ganes en fer el que es agrada."

Desde Cocentaina Alternativa, desitjar-vos els vostres millors desitjos.

Cocentaina Alternativa.- Quí no s'ha queixat una, dos, tres, i cent voltes de qué en Cocentaina no es pot ixir de festa? Quí es planteja ixir de festa en el poble? Quí es queixa de les ofertes de festa que tenim? Quí pensa que les activitats que organitza l'Ajuntament, son més roíns que la 'carn de bescoll'?



Moltes vegades em fet nostres aquestes paraules per referir-nos a l'oferta d'oci (a la festa básicament) que tenim al nostre poble. Bé, començem per el més essencial, analitzar el oci a Cocentaina. Abans de res, en aquest article no es pretén fer publicitat de cap establiment, ni molt menys fer una valoració negativa de ningún dels mencionats.



En quan a tema de pubs, la Palma d'or se l'en-porta la Belle Epoque, però més que un pub podriem dir que és un lloc on pendre unes quantes copes amb tranquilitat. Tambè tenim el Xele Café i Gispo Pub, dos establiments que solen tindre els seus clients fixos. Després, un clásic, l'antic Festa i actual Lava. Els cuatre, tenen els seus clients fixos durant tot l'any, així com, vullgam o no vullgam voreu, un tipus de classe social relacionada sempre amb l'edat més adulta. Per tant, el que es festa festa, on hi haja sala de ball,a Cocentaina no l'encotrem, si no es en una data festiva, com ho es la propera fira de Tots Sants, o les passades Festes de Moros i Cristians, el punt més alt de la festa a Cocentaina.



Les xarxes socials están trobant el camí a la festa. Es en aquestes on, sobretot, els més joves están trobant una porta per a conjuntar el seu oci i els seus gustos per organitzar-se, i, valga la redundància, organitzar el seu propi oci, i demanar obertament una alternativa en Cocentaina.



Qué es el oci? L'esport; tenim el poliesportiu i les seues respectives activitats (deixem per a un altre article la nostra oferta deportiva, sobretot la emana del ajuntament). El cine; tenim el cada vegada més sol, Centre Comercial El Altet. La cultura; una biblioteca 'paxim paxam', la oferta teatral de Teló Teatre i del Patronat, els concerts del Ateneu, La Unión, El Mal Passet, El Discantus,... i poc més. Restaurants, Bars i Cafeteries; alçes una pedra i ni ha un bar, de restaurants anem justets, i de cafeteries La Ibense i la Belle tenen el 'monopoli'. Festa? ...



Les opinions de la gent començen a tindre veu a través de les xarxes socials, i pareix que els que organitzen 'les coses', per dir-ho col.loquialment, están deixant enrere la prehistoria i començen a conèixer que internet existeix, i es un vehicle de comunicació essèncial i màgnific per arribar, sobretot als més joves, un grup de població difícil de 'trobar' en els temps que corren.



Tot açò per a que? Per a presentar-vos el cartell de festa que trobarem a la Fira. Un cartell que no entre a valorar, però que pareix que te acceptació. Vorem 'si l'auela fuma'.



Això de la 'Happy Hour' es tota una novetat, cervessa a bon preu. Qué no falte.

N'estic segur que quasi tots els internatures (sobre tot estudiants) alguna vegada em tirat mà de la viquipèdia, o la modalitat en castellà wiquipedia.

La veritat és que la viquipèdia representa un moviment social molt curiós, ja que per moments la humanitat sencera decideix compartir el seu el coneixement i posar-lo a disposició de tothom sense esperar ningun benefici.
També cal destacar la qualitat de la informació de la viquipèdia, tinc que reconèixer que la versió anglesa, senzillament és sensacional.

Encara que sempre hi ha que anar amb precaució amb el que la gent lliurement escriu, la viquipèdia es prou fiable i constitueix una gran font d'informació. Per tant, estem parlant d'un moviment social, que amés manté una estructura, una organització i unes pautes "socials" per tal d'anar endavant. Es exactament el mateix que fa que un formiguer, termiter, banc de peixos, rus d'abelles, senzillament funcionen. Un individu no sap com actuar, no és intel·ligent, però el conjunt del grup sap actuar per tal d'aconseguir un objectiu comú. És el que es coneix com a sistema emergent.

La viquipèdia es basa en petites accions que fan els membres que l'empren, ja siga com editor o com usuari. Accions que poden anar des de la simple correcció d'un apostrof en un article o el obrir un nou esborrany d'article. En resum és el que popularment és coneix com a la teoria del pot de tomaca. Molt simple, el fregit de tomaca que fem a casa quantes tonalitats presenta? y el del pot del supermercat? Sempre roig, sempre el mateix roig. La viquipèdia és un ent que s'autonutrix, autoaprent amb l'ús que es fa d'ella i millora cada vegada que algun individu aporta qualsevol cosa, accions tan simples com buscar un tema i acceptar la solució proposta per el cercador. En definitiva estem davant del sorgiment d'una cultura, una cultura com la que ens rodeja.

Pareix surrealista que una cosa tan quotidiana com la viqupèdia o el cercador google tinguen la clau per explicar com va sorgir la cultura humana. Pareix ser que la cultura humana començà en el moment que uns vam imitar als altres y així vam continuar aprenent durant molts anys fins aplegar al nivell actual. El mateix fa la viquipèdia, en ella cada internauta a base d'imitar el comportament d'altres, va aprenent i a la vegada que l'individu aprèn la viquipèdia se'n beneficia.

Per tant estimats lectors, no subestimem la viquipèdia, exploreu totes les opcions que aferix, com la portada, la taverna, les curiositats, les efemèrides... Però sobre tot no deixeu de participar del projecte perquè la viquipèdia és producte de la intel.ligència col.lectiva.

J. Blanes

• XXIX CERTAMEN CORAL FIRA DE TOTS SANTS COCENTAINA 2009

• CONCERTS DE ANDRÉS VALOR

Tots nosaltres, alguna vegada em pujat al cim del Montcabrer, i quan en la recta final superem la fatiga i elevem la mirada, ens sorprèn el piló d'obra d'1,20 m que hi ha al cap damunt. En eixe instant, en el que contemplem la majestuositat del pilar de formigó i mentre recorrem les últimes passes fins a la glòria de coronar tan emblemàtica muntanya ens venen a la ment diferents preguntes. Qui la construït? Què es? Per a què servix?

A més pareix que l'element poseix alguns poder màgics, per algun motiu, força a la gent a pujar damunt, a recolsart-se sobre ell, a fer-se les fotografies sobre ell, es com si l'element materialitzara el punt exacte del Montcabrer. Em sap greu decebre a algun lector que pensara que estava construït per extraterrestres o per motius místics, però la veritat és que l'element es un vèrtex geodèsic, més concretament el vértex 82105 Montcabrer del IGN (Institut Geogràfic Nacional), podeu consultar mes dades sobre el vèrtex en l'enllaç http://www.ign.es/ign/es/IGN/vertices_geodesicos.jsp.



Un vèrtex geodèsic simplement es un punt materialitzat sobre el terreny amb coordenades conegudes, generalment el vèrtexs no estan sols, sinó que formen part d'un conjunt d'ells que s'anomena xarxa geodèsica. Per això els lectors excursionistes possiblement també hagen visitat els vèrtex del Benicadell, la Serrella, hasta en el castell de Cocentaina hi ha ú però de tipologia diferent.

Les xarxes geodèsiques servixen per vertebrar el terreny, constituïxen l'esquelet sobre el que després es construix la cartografia. Construir un xarxa geodèsica no es fàcil i menys fa dos segles, quan es va comensar a construir la xarxa geodèsica espanyola de primer ordre. També la xarxa s'ha d'observar i calcular, per això els vèrtex tenen eixa forma, per poder estacionar l'aparell d'observació (Teodolit) sobre el vèrtex. També la posició no es casual, doncs es necessitava la intervisibilitat entre vèrtex els quals estan a una distancia mitja de 50 km .

Les xarxes s'escampen triangulant la posició dels vertex sobre tot el territori. Seguidament a partir d'una distancia coneguda s'obté l'escala de la xarxa. Eixe element s'el coneix com la base i en Espanya es gaudeix de la base mes precisa de tots els temps sent l'error inferior a 1/5000000 es a dir menys d'un milímetre per kilòmetre. De forma tradicional les xarxes creixen a través del territori seguint cadenes de meridians y paral.lels, a més en el cas espanyol hi ha una cadena costera que rodeja la península. Finalment les xarxes es clasifiquen en primer ordre i xarxa d'ordre inferior, menys precisa, però que cobrix tot el territori.

Els contestants tenim la sort de gaudir d'un gran patrimoni. Tambè l'emblemàtic cim del Montcabrer, enveja de molts pobles veïns està al terme, però a part també tenim un vèrtex geodèsic de la xarxa de primer ordre que fa més de cent anys que ens vigila. Per això la pròxima vegada a que visitem algun cim recordem que estem davant d'una de les obres d'enginyeria mes complexes i necessaries, però que no gaudixen de gaire reconeixement.


J. Blanes.